Història

Els primers passos

El naixement del Club Natació Terrassa el 3 de juny de 1932 és el fruit de l’empenta romàntica d’un grup de persones que, salvant entrebancs importants, hi aboquen el seu esperit esportiu. Els pioners del club, Francesc i Pere Vacarisses, Jaume Altisen, Genari Vergara, Ricard Altayó, Enric Icart i Ramon Clapés, permeten a la ciutat de Terrassa conèixer un esport que, fins aleshores, només es popularitzava a través de les travessies de ports com el de Barcelona o el de Tarragona. Travessies que, generalment, eren organitzades per clubs de natació i que apropaven la població a la pràctica de la natació en un context lúdic i festiu.

La primera seu del CN Terrassa se situa a la carretera Martorell, número 101. En una piscina de 33 per 14 metres, nedadors com Verdós, Morera, Mach, Argüello, Gusi i Cabassa fan unes braçades inicials que troben relleu fins avui en dia. També se celebren en aquest escenari partits de waterpolo entre les penyes de la Nàpia i la Bota. La Nàpia aplegava els nedadores més experts i veterans, mentre la Bota reunia els que s’havien incorporat més recentment al club. En aquesta primera època, els jugadors de waterpolo comencen a entonar un crit de guerra, un crit d’encoratjament que, hores d’ara, encara s’utilitza. Ells són els primers que engeguen l’embarrat.

En la primera meitat del segle XX, la indústria tèxtil ocupa la majoria dels socis i el significat del mot embarrat és conegut per tothom. Un embarrat és l’engranatge que, a través de politges, acciona la maquinària d’una fàbrica, que és moguda per un motor central. Engegar l’embarrat, per tant, volia dir començar a treballar, engegar la màquina. L’origen del càntic prové d’aquests primers temps. Sembla que, quan els socis eren a l’entrenament, sempre n’hi havia un que l’havia d’interrompre per anar a engegar l’embarrat. La situació es repetia moltes vegades. Joaquim Morera va pensar que l’analogia entre començar a treballar i començar el partit era molt bona per fer-ne un crit d’ànim amb el qual s’identificaven tots els jugadors i que, alhora, els reconeixia com a terrassencs, ciutat coneguda arreu com a centre fabril de primer ordre. El càntic s’expressava, i s’expressa, de la següent manera:

El capità de l’equip crida: “Anem a engegar l’embarrat pel club. Engegar...!

L’equip contesta: “L’embarrat! L’embarrat! L’embarrat!”

I tots plegats diuen a la vegada: “Guanyarem, perderem, ja ho veurem!”

Noms com Ramon Sapés, Francesc Gusi, Josep Franch i Jaume Cardellach, entre d’altres, protagonitzen els primers resultats destacables de la història del club, que pateix, com el país, les conseqüències devastadores de la Guerra Civil. Sota la presidència de Joaquim Morera, el club va refent-se progressivament. No obstant, esportivament, es triga vint anys en recuperar el nivell de preguerra, ja que no és fins el 1959 que es baten la totalitat dels rècords que s’havien assolit fins el començament del conflicte.

Arrenquen els cursets de natació. El club estrena seu

El 1957 marca un abans i un després en la història del club. S’esdevenen els primers episodis que condueixen cap a un canvi d’època. Al marge de commemorar-se el 25è aniversari, es comencen a impartir cursets escolars de natació, un fet d’una enorme repercussió social i esportiva que va tenir nombrosos efectes positius: augmenta el nombre de socis i de població nedadora, incrementa la popularitat del club, estén la cultura de l’esport i la salut a Terrassa i fomenta l’aparició de noves promeses de la natació que donarien els seus fruits pocs anys després. De fet, tot i que és gairebé impossible de quantificar, bona part dels terrassencs ha après a nedar en el Club Natació Terrassa.

Els cursets de natació, i el club sencer, viuen una desitjada mudança el 1960, després de molts anys de relacions tenses amb el propietari de la piscina de la Carretera Martorell. El CN Terrassa estrena nova seu, a l’Avinguda Abat Marcet, en el mateix espai que ocupa en l’actualitat. En el festival inaugural, s’homenatja a tots aquells que han contribuït en la consecució de la nova piscina, a l’Ajuntament i, especialment, a Francesc Sabater Ametller, qui havia defensat al consistori la construcció de la piscina municipal. A final d’any, en agraïment, el club el nomena president d’honor.

Tres anys després, el club inaugura la piscina coberta de 25 metres. Les bones notícies se succeeixen. Després que Joaquim Morera estigués present en diversos Jocs Olímpics amb funcions diverses, Toni Codina es converteix en el primer esportista del club en participar en la cita olímpica, a Tòquio 64. Després, el seguirien vint-i-dos més, fins arribar a un total de vint-i-tres. Tots ells personifiquen un dels vessants del club, l’esport de competició d’elit. El 1964 és l’any també de Joan Guil, que esdevé el primer terrassenc que aconsegueix la internacionalitat amb la selecció espanyola absoluta de waterpolo.

El 1967 ocupa un espai important en la història del club, atès que l’equip de waterpolo es proclama subcampió de la II Lliga Nacional, la millor classificació en els 75 anys d’existència de l’entitat. El CN Terrassa no repetirà subcampionat de lliga fins quaranta anys després.

El gir social

Després dels Jocs Olímpics de Mèxic, es produeix una renovació important en el concepte de club. La junta entrant presidida per Ernest Bellés, convençuda de la importància de l’esport de base i dels fonaments socials que cimenten l’essència del club, projecten canvis amb l’objectiu d’aconseguir un interès social per l’esport.

El creixement de la vida social del club suposa l’ampliació d’algunes instal·lacions destinades a fomentar-la i a crear-ne de noves; en aquest sentit, es planteja seriosament la creació d’un saló social. S’incrementen les competicions socials de futbet, pilota, frontennis, així com la quantitat d’actes i trobades que es realitzen dintre de les instal·lacions del club amb el concurs de la direcció: revetlles, sopars, Sant Joan, Festa Major, etc. Són anys de gestació de la poliesportivitat del Club Natació Terrassa.

L’esclat d’una figura: Natàlia Mas

El 1976 Natàlia Mas sacseja la natació espanyola en proclamar-se campiona d’Espanya absoluta de 100 i 200 m lliures amb només 13 anys. És el principi d’una carrera esportiva tan farcida d’èxits que costa abreujar-la. Entre molts altres mèrits, esdevé la primera nedadora espanyola en arribar a cinquanta títols estatals i la primera nedadora de la història del club en participar en uns jocs olímpics (Moscou 80). És nomenada millor esportista espanyola femenina el 1979 i el 1980.

No tot són alegries a començaments dels vuitanta. El 1983 arrenca molt malament i és determinant per a l’evolució del club els anys següents, ja que l’afer afecta directament el cor de les instal·lacions esportives. El dilluns 17 de gener, la paret frontal de la piscina coberta s’ensorra emportant-se gran part del sostre. Fins el 1987 el CN Terrassa no disposa de nou d’aquest espai bàsic. Poc a poc, el club recupera la normalitat i s’aproxima a una data que propiciarà un gran salt endavant: 1992. El club passa a gestionar les instal·lacions de l’Àrea Olímpica després dels Jocs i supera la barrera dels 10.000 socis.

En paral·lel al camí fins a l’elit de la natació estatal de Laura Roca, el 1998 el club inaugura la piscina de 50 metres, que augmenta enormement les possibilitats quant a l’organització de noves activitats i de competicions. La transformació del club culminarà el 2005, quan finalitzen les obres del projecte de modernització contemplades en el Pla Director. Una metamorfosi que coincideix amb una època de brillantor extrema en l’aspecte esportiu, la millor mostra de la convivència harmònica entre el vessant social i l’esportiu que caracteritza el club des dels orígens.

Els olímpics

Joaquim Morera. Londres 1948, Hèlsinki 1952, Roma 1960, Tòquio 1964, Mèxic 1968 i Munic 1972

Antoni Codina. Tòquio 1964 (natació) i Moscou 1980 (entrenador)

Lluís Meya. Mèxic 1968 (waterpolo)

Enric Guàrdia. Munic 1972 (waterpolo)

Natàlia Mas. Moscou 1980 (natació)

Rafael Aguilar. Los Angeles 1984 (waterpolo) i Barcelona 1992, Pequín 2008 i Londres 2012 (entrenador)

Josep Lluís Morillo. Los Angeles 1984 (waterpolo)

Cristina Rey. Barcelona 1992 (natació)

Pau Marc Muñoz. Barcelona 1992 i Atlanta 1996 (natació)

Carles Millera. Barcelona 1992 (natació)

Josep Escoda. Barcelona 1992 (frontennis – àrbitre)

Laura Roca. Sydney 2000 i Atenes 2004 (natació)

Pedro García. Sydney 2000 (waterpolo)

Sam McGregor. Atenes 2004 (waterpolo)

Iván Gallego. Pequín 2008 (waterpolo)

Svilen Piralkov. Pequín 2008 (waterpolo)

Sarai Gascón. Pequín 2008, Londres 2012 i Rio de Janeiro 2016 (natació)

Genís Rico. Pequín 2008 (natació)

José Antonio Marí. Londres 2012 (natació)

Albert Puig. Rio de Janeiro 2016 (natació)

Patricia Castro. Rio de Janeiro 2016 (natació)

Iñaki Aguilar. Rio de Janeiro 2016 (waterpolo)

Ricard Alarcón. Rio de Janeiro 2016 (waterpolo)

Paula Leitón. Rio de Janeiro 2016 (waterpolo)

Jordi Valls. Rio de Janeiro 2016 (waterpolo)